UN LLIBRE T’ESPERA, CERCA’L!
Hi havia en aquell temps
un vaixell petit i fràgil
que no sabia,
que no podia
navegar.
I amb una, dues, tres,
quatre, cinc i sis setmanes
per fi en va aprendre,
per fi sabia
navegar.
S’aprèn a jugar abans que a llegir. I a cantar. Els nens de la meva terra entonàvem aquesta cançó quan encara no sabia llegir cap de nosaltres. Ens aplegàvem en rotllana al carrer i, disputant-nos les veus amb els grills de l’estiu, cantàvem una vegada i una altra la impotència del petit vaixell que no sabia navegar.
De vegades fabricàvem vaixells de paper i els posàvem als tolls i els vaixells s’enfonsaven sense aconseguir arribar a cap costa.
Jo també era un vaixell petit ancorat als carrers del meu barri. Passava les tardes en un terrat mirant amagar-se el sol per ponent, i suposava al lluny —no sabia encara si al lluny de l’espai o al lluny del cor —un món meravellós que s’estenia més enllà d’on m’arribava la vista.
Darrere d’unes capses, en un armari de casa meva, també hi havia un llibre petit que no podia navegar perquè no el llegia ningú. Quantes vegades vaig passar vora seu sense adonar-me que existia. El vaixell de paper, encallat al fang; el llibre solitari, ocult al prestatge rere les capses de cartó.
Un dia, la meva mà, cercant alguna cosa, va tocar el llom del llibre. Si jo fos llibre, ho contaria així: “Un dia la mà d’un nen em va fregar la coberta i jo vaig sentir que desplegava les veles i començava a navegar.”
Quina sorpresa quan per fi vaig tenir davant els ulls aquell objecte! Era un petit llibre de pastes vermelles i filigranes daurades. El vaig obrir expectant com aquell qui troba un cofre i anhela saber-ne el contingut. I n’hi havia per a això i per a molt més. Tan bon punt vaig començar a llegir, vaig comprendre que l’aventura estava servida: la valentia del protagonista, els personatges bondadosos, els malvats, les il•lustracions amb frases a peu de pàgina que mirava una vegada i una altra, el perill, les sorpreses…, tot em va transportar a un món apassionant i desconegut.
D’aquesta manera vaig descobrir que més enllà de casa meva hi havia un riu, i que riu avall hi havia un mar i que al mar, esperant salpar, hi havia un vaixell. El primer al qual vaig pujar es deia La Hispaniola, però tant li hauria fet que es digués Nautilus, Rocinante, la nau de Sindbad, la barcassa de Huckleberry…. Tots ells, per més que passi el temps, estaran sempre esperant que els ulls d’un nen despleguin les seves veles i els facin llevar àncores.
Així que… no esperis més, allarga la mà, agafa un llibre, obre’l, llegeix: descobriràs, igual que en la cançó de la meva infància, que no hi ha vaixell, per petit que sigui, que en poc temps no aprengui a navegar.
Eliacer Cansino
Traducció:
Ricard Bonmatí
Entrades
